dimarts, 5 d’abril del 2011

TAILANDIA, PAÍS SOMIAT (6a part)

A Bangkok despertava un altre dia de visita cultural, i aquest dia prometia, ja que visitaríem el famós PALAU REIAL.


El Gran Palau Reial és un complex d'edificis, que va servir com a residència oficial del rei de Tailandia, des del segle XVIII fins mitjans del segle XX.
La construcció del conjunt del complex es va iniciar al 1972, durant el regnat de Rama I. Es troba situat a l'est del riu Chao Praya, protegit pel mateix. La resta del complex es troba rodejat per una valla de 1900 m de longitud que agrupa una àrea de 218.400 m2. Els llocs més destacats són el temple Wat Phra Kaew, que conté el Buda Esmeralda, i l'edifici d'estil renaixentista italià: Chakri Mahaprasad Hall, que conté les urnes funeraries dels reis.

Matinada del 15 però més lleugera que els altres dies, esmorzarillo de rigor per carregar piles, motxila a l'esquena amb protector solar, gorra i mitjons, i les bateries de les càmeres ben carregades perque segur que aquell dia treurien fum.
Com cada dia, el tràfic ja era considerable pels carrers de la gran ciutat. Els altres dies enfilavem l'avinguda i desprès ja ens desviavem direcció autopista, en canvi, avui tocava travessar una mica la ciutat, així que de ben segur que estariem parats uns quants minuts. Aquests minuts no els varem desaprofitar gens, no! ens van servir per escoltar una petita introducció del que aniriem a veure amb les conseqüents preguntes del turista novato.

Quant vam arribar ja hi havia gent esperant a la porta, i Vans com les nostres deixant als seus passatjers tot just davant, no sigués cosa que es cansessin.... però desprès vaig compendre que potser si que estava bé guardar les forçes des d'un principi, ja que el sol que queia a n'aquells hores del matí, a part de provocar una sensació d'ofeg, produïa un agotament difícil d'explicar.

Passats uns minuts van obrir portes i passats uns quants minuts més ja estavem adentrant-nos al meravellós recinte, custodiat per dos escultures altíssimes, amb uns jardins verdíssims i uns temples, pagodes, chedis de vistosos colors, que atreien irremediablement la mirada dels transeünts. Quina passada!!!





  
Pràcticament no hi havia quasi turistes, i si volíem evitar la "tropa" de japonesos que s’agrupen davant un monument i no hi ha ningú que els aparti, havíem d'aprofitar la visita al màxim i no encantar-nos gens.

Explicacions per part del nostre guia Nut, fotos per immortalitzar el moment, descansos breus a l’ombra d'alguna pagoda, traguinyols d'aigua per calmar la calor, ofrenes varies per als monjos, auto-benediccions amb  flors de loto plastificades... amb això va consistir la completa visita al recinte del gran Palau i al temple del Buda Esmeralda.

El Wat Phra Kaew és el temple budista més important de Tailàndia, localitzat dins els terrenys del Gran Palau. Al contrari que altres temples, no conté cap lloc per a que els monjos l'habiten, sinó que sols conté edificis sagrats, estàtues i pagodes amb una rica decoració.
L'edifici principal es  el ubosoth central, en el qual es troba el Buda Esmeralda. A pesar del seu tamany petit, és el principal símbol religiós del poble tailandès.
Wat Phra Kaew
Chakri Mahaprasad Hall

Sols ens faltaven els elefants blancs per passejar-nos i sentir-nos com a verdaders reis entre tant Palau daurat.

Creuant una porta del recinte i a un temple annex es trobava el Wat Pho, que al seu interior alberga el gran Buda Reclinat, de 46 m de llargada i 15 d'alçada, i recobert de pa d'or. A la part del darrera del temple hi ha desenes i desenes de recipients i a una taula propera hi ha una urna amb monedes. Representa la tradició budista de repartir limosna. El cas es que varem voler seguir la tradició budista, i el que farem fer va ser tirar les monedes als diferents recipients, a l'hora que es produïa un tintineig molt agradable per a l'oïda, (ho definiria com a celestial).


Imatge del Buda Reclinat a l'interior del Wat Pho
Imatge del Buda Reclinat a l'interior del Wat Pho


CONTINUARÀ...

dimarts, 15 de març del 2011

TENS UN RACÓ DALT DEL MÓN

En el 197è joc literari de tipus creatiu, en Tibau ens convida a que escrivim un text de lliure extensió i gènere on el protagonista sigui un llibre alliberat a la via pública. Aquí va la meva participació:

I restava impacient, comptant les hores les quals començaven a fer-se eternes. Allí amagat, a prop les escales, on la única companyia que tenia eren les pedres del mur, fredes i humides, i una barana de ferro oxidada pel pas del temps. No es podia queixar gaire ja que les vistes de la ciutat eren meravelloses, i les muntanyes del fons pareixia que volguessin tocar aquells núvols que anaven navegant pel cel.
Tenia l’esperança que molt aviat estaria amb bones mans.
                                                                           
Tenia un munt d’històries per contar, per a joves i no tant joves, que ben segur es posarien a la pell dels múltiples personatges que amagava entre les seves pàgines.
                                                                                                                      
De cop va sentir una veu: mira!!! ja n’he trobat un!!! a veure, a veure… doncs sembla força interessant.
                                                                                                                        
Quina alegria! Tal i com havia imagina’t, aquella nit la passaria amb bona companyia. Potser quelcom li donaria calentor amb les seves mans, i jugaria al joc d’esbrinar el pensament del seu amo, i fins i tot sentiria pessigolles amb un plomall, i si feia amics millor que millor, així podrien compartir històries... un ritual que s'havia repetit setmana rere setmana a casa la Mariona i el Quim de Lleida, a casa la Joana de Pals, a casa d'en Janet, la Laura i d'en Lluc a Reus... i que aquesta setmana es repetiria a Tortosa.




dijous, 3 de març del 2011

REPTES VIATGERS

Remenant pels calaixos d'una calaixera que tinc de mimbre, on el pas dels anys ha deixat petjada i necessita urgentment ser canviada, vaig trobar, entre altres coses, un paper doblegat i mig arrugat.
La meva sorpresa va ser quant al obrir-lo, hi havia una llista de possibles viatges que m'agradaria fer. Possiblement la vaig fer en un moment d’avorriment i deixant-me guiar per les revistes de viatges que em comprava i segueixo comprant.
Em va fer gràcia, ja que alguns dels viatges ja els he anat fent des de llavors fins ara, així que em vaig dedicar a anar tatxant-los.


ROMA
RIVIERA MAYA
TAILANDIA
LONDRES
PARIS (en quinze dies)
MENORCA
LISBOA
EIVISSA
AMSTERDAM
PRAGA
MALTA
ESCOCIA
RUTA CASTELLS DEL LOIRA
ILLES GREGUES I ATENES
RUTA PER ANDALUCIA
RUTA PER ASTURIES
EGIPTE
CREUER PEL MEDITERRANI
RUTA PER LA TOSCANA
NEW YORK
ISTAMBUL
POLINESIA FRANCESA
AUSTRALIA

No cal dir però que aquesta llista continuaria amb molts llocs més que m'atreuen, com per exemple veure les 7 MERAVELLES DEL MÓN (una ja la he vist! iujuuuuu!), però de moment aquest és el repte viatger que em vaig proposar, i que m'agradaria complir al llarg de la meva vida.




divendres, 25 de febrer del 2011

RUM RUM....

Aquest cotxets tan vistosos són per a Pol. Espero que a la seva mami li hagi agradat!










PUNT DE CREU

Una de les meves aficions amagada és fer punt de creu. Bé, les persones a les que he fet alguna vegada algun regalet ja m'han descobert, o més ben dit, ho he volgut deixar al descobert.

Tot va començar el dia 11 de setembre del 2001, coincidint amb el tràgic succés de l'11-S als Estats Units. Tenia un examen d'Estadística, i la veritat, amb totes les notícies que estaven arribant pels mitjans de comunicació, impossible el poder estudiar! No hi havia ningú que es concentrés amb tal assignatura! Potser m'ajudava el fet que havia anat tot l'estiu a classes de reforç i més o menys ho tenia dominat. Encara que no pots predir mai el resultat, però tantes vegades m'havia presentat que podia endevinar per on anirien les preguntes.

Just aquell diumenge, a una de les revistes del cor, regalaven un suplement per fer punt de creu, amb el seus fils, agulla, plantilla.... i just la meva mare tenia un pitet amb una tira enganxada de les de fer punt de creu... i just en dos mesos naixeria la meva fillola. Moltes coincidències no?

Aquestes coincidències, l'ensenyament per part de la meva mare i les poques ganes d'estudiar em van portar a l'aprenentatge d'aquesta labor, que a poc a poc he anat descobrint. No sóc una experta ni molt menys, però vaig fent, sobretot quant s'acosten aniversaris i naixements.

Ahhhh!!! Per cert, m’oblidava d'una cosa molt important: VAIG APROVAR L'EXAMEN!

Així que he pensat que a mesura que vagi fent, aniré penjant-ho al bloc...

Espero que us agradi.

dimecres, 23 de febrer del 2011

TENS UN RACÓ DALT DEL MÓN


Des de fa un temps cap aquí, soc seguidora del bloc TENS UN RACÓ DALT DEL MÓN, i el seu autor, a part d'escriure moltíssimes coses interessants, proposa divertidíssims jocs literaris.
Com ja sabeu, fa poc que he estrenat el meu bloc i a part de contar anècdotes viatgeres, experiències viscudes, etc etc... he pensat de participar en els jocs literaris creatius que proposa en Jesús Tibau.

En el seu 194è joc literari ens demana que escrivim en un post-it, algun relat que tingui a veure amb el gènere negre. Aquí va el meu:







La lluna plena es reflexava als vidres de les cases i un gat situat a sobre la taulada d'una casa en ruïnes, miolava sense parar.
Caminava tranquil·lament per un carreró estret i fosc del barri, mentre pensava amb el dia tant dur que li esperava a l'endemà. El que no s'imaginava es que una ombra l'estava seguint des que havia sortit de la boca del metro.



dilluns, 21 de febrer del 2011

TAILANDIA, PAÍS SOMIAT (5a part)

Les tardes a Bangkok les passàvem de "mercadillo en mercadillo i tiro porque me toca". Creiem que Tailàndia era el país de les compres, almenys això és el que ens haviem dit i això esperàvem trobar. Digueu-nos "pijos", "tiquismiquis", "primmirats".... però per molt que miràvem no trobàvem res que ens agradés. Sabíem que trobaríem imitacions, però les imitacions no eren de bona qualitat, o potser les de bona qualitat no les varem saber trobar. El més bo de tot es que portàvem dos maletes de les considerades d'equipatge de mà, o sigui, de les petites, per passar 21 dies!!!! I es que clar, en teoria a Tailàndia havíem d'anar de compres i venir carregats amb dos maletes enormes, com quasi tots els turistes que viatgen al país. Que ingenus! Així que havíem de comprar si o si.
Procés: observació amb lupa del teixit de cadascuna de les prendes + emprovamenta sense provadors (les talles allí son minúscules!) + una bona dosis de regateig = carregats de bosses com a burros.

I no hi ha millor que un massatget posterior per alliberar les tensions que comporten les compres anomenades de les de "comprar perquè si". Ufffffff!! Que bé!!!!!
El primer massatge va ser a una casa de massatges recomanada pel nostre guia Nut. Com no, vam provar el massatge estrella de Tailàndia, el massatge tai. Si si, aquest que t'estiren fins a l'infinit i el més enllà totes les parts estirables del cos i sents com et peten tots els ossos i t'entra esgarrifament. Pues sembla mentida però al cap d'una estona aquest massatge em va deixar com una soca encara que de quant en quant sentia al meu marit queixant-se i bufant. Miro amb el rabet de l'ull i veig a la massatgista plantada a sobre la seva esquena.... ja podia bufar ja! Jo vaig sortir com a nova: dir que tenia els turmells com les potes d'un elefant i vaig sortir amb els meus turmells, no amb els turmells de l'elefant.

El següents dies em vaig dedicar a catar les diferents tipologies i tècniques. Ho dic en primera persona del singular perquè ell va quedar escarmentat i no va voler provar-ne més. Així que mentre ell anava a la piscina de l'hotel a refrescar-se, jo em dedicava a passejar-me pel carrer Silom i observar amb deteniment els preus que oferien les diferents cases de massatges, i a la que veia algun local que feia bona pinta i el preu no era excessivament baix ni alt (es pot considerar que uns 8-9 euros ja era suficient per a que et facin un bon massatge), llavors entrava decididament. I que bé!!!!!!!! Vaig encertar els dos cops que vaig anar: primer amb un massatge podal i desprès amb un oil massatge. Inexplicable! Que més es podia demanar si a més t'oferien un te a l'entrada i sortida?

I un cop recuperada i amb una dutxada de rigor, tocava anar a la búsqueda i captura d'algun restaurant amb menjar que ens entrés per la vista, ja que si no entrava per la vista, no entrava per la boca.
Dos dies ens varem decidir per anar a una pizzeria del costat del hotel. Les pizzes eren bones i fetes al forn de pedra, però clar, viatjar a Tailàndia i menjar pizza és com anar a Roma i menjar hot dog. Així que un altre dia ens varem decidir per menjar a un restaurant del centre comercial MBK, i que tenia bones referències del foro LOS VIAJEROS.



Quina pinta no??

Una altra nit teníem reservat un creuer amb sopar pel riu Chao Praya, amb la companyia Loy Nava. És una turistada com una altra, però ens feia gràcia tenir una visió nocturna des del riu, del monuments il·luminats. Anècdota: 5 minuts desprès d’haver pujat al vaixell em van venir moltes ganes vomitar i com a conseqüència de tal mareig vaig estar les 2 hores que dura el sopar-creuer, asseguda a una cadira davant la proa del vaixell per tal de que em toqués l'aire, i és clar, el meu marit sopant sol. El que havia de ser un sopar romàntic tailandès és va convertir en un desastre!

Ens feia il·lusió sopar a la terrasseta del Sirocco, situat a la Lebua State, però és que quasi totes les nits queia algun que altre xàfec i com a conseqüència de la climatologia, tancaven la terrassa, per lo que el sopar havia de ser al restaurant interior. Així que ja que anàvem a sopar a un restaurant luxós, com a mínim que estigués situat a les altures, per aquest motiu ens varem decidir com a segona alternativa pel restaurant de la Bayoke Sky, situat al pis 83 de l'edifici més alt de Bangkok, i m’atreviria a dir que de tot Tailàndia.
El menjar era passable, (bufet japonès, tailandès, italià, vegetarià.) i les vistes impressionants. A les altures es divisava tot Bangkok, amb tota la xarxa de carrers i carreteres al fons, els edificis més emblemàtics (encara que en la foscor no s'acabaven de distingir del tot bé), el riu Chao Praya... i uns cotxes minúsculs com a formigues... i es que fins ben entrada la nit encara hi havia trànsit a les avingudes principals de la ciutat.



Bayoke Sky

vistes des de l'interior del restaurant

Quina sensació tenir una mega city als teus peus!


I rebentats de les matinades, de les excursions, de les caminates, de la calor i humitat, del soroll dels vehicles i el tràfec dels seus habitants, de les compres, del regateig constant.... cap al llit! Bona nit!!

dilluns, 14 de febrer del 2011

DADES PRÀCTIQUES PER VISITAR VERONA

VERONA, situada al nord d'Itàlia, és una de les ciutats més atractives del país amb un interessant centre històric. Rodejada de muntanyes i atrapada pel meandre del riu Adige, a uns 30 kms a l'est del llac Garda, ha estat considerada Patrimoni de la Humanitat degut al valor dels seus edificis històrics de caràcter medieval i renaixentista. Posseeix un aeroport internacional, via ferroviària i carretera que facilita l’accés a la ciutat.

Com a ciutat militar i fortificada en varis períodes de la seva història, posseeix nombroses portes de diferents èpoques:
- Porta Leoni
- Porta Borsari
- Portoni della Brà
- Porta Palio
- Porta Nuova
- Porta Vescovo
- Porta Vittoria

És aconsellable adquirir la targeta VERONA CARD, que permet viatjar amb la red d'autobusos de la ciutat, entrar gratuïtament a alguns monuments, a més d'oferir descomptes en l'entrada a altres.
El seu cost és de 10 euros per un dia i 15 euros per tres dies. Es pot comprar a les iglèsies, monuments, museus, estancs i oficines de turisme.


VISITES D'INTERÈS TURÍSTIC: (les subratllades i amb cursiva són gratuïtes amb la Verona Card)
- Torre de Lamberti
- Amfiteatre Arena
- Casa de Giulietta
- Tomba de Giulietta
- Teatre Romà
- Castel San Pietro
- Sinagoga
- Piazza Bra
- Piazza delle Erbe
- Piazza dei Signori
- Castelvecchio

- Chiesa Santa Anastasia
- Duomo
- Basílica de San Zenón
- Iglesia de los Descalzos
- Iglesia de los Padres Filipinos
- Iglesia delle Sante Teuteria e Tosca
- Iglesia de San Bernardino
- Iglesia de San Domenico
- Iglesia de San Fermo Piccolo
- Iglesia de San Giorgio in Braida
- Iglesia de San Giovanni in Foro
- Iglesia de San Giovanni in Valle
- Iglesia de San Luca
- Iglesia de San Mattia
- Iglesia de San Michele Extra
- Iglesia de San Nazaro e Celso
- Iglesia de San Nicolò
- Iglesia de San Paolo
- Iglesia de San Pietro Incarnario
- Iglesia de San Rocchetto a Quinzano
- Iglesia de San Tomaso Cantuariense
- Iglesia de Santa Caterina allá Ruota
- Iglesia de Santa Chiara
- Iglesia de Santa Maria Antica
- Iglesia de Santa Maria del Paradiso
- Iglesia de Santa Maria della Scala
- Iglesia de Santa Maria in Órgano
- Iglesia de Santa Toscana
- Iglesia de Santa Elena
- Iglesia de Santo Stefano

- Museu Africà
- Museu Arqueològic
- Museu Canònic
- Museu Cívic de Ciències Naturals
- Museu dels Frescos
- Museu de Palazzo Forti
- Museu ferroviari Porta Vescovo
- Museu Lapidari Maffeiano
- Museu Miniscalchi-Erizzo

- Loggia del Consiglio o di frà Giocondo
- Palazzo Barbieri
- Palazzo Bevilacqua
- Palazzo Boldieri-Malaspina
- Palazzo Canossa
- Palazzo Carlotti
- Palazzo Da Sacco-Pincherle
- Palazzo dei Diamanti
- Palazzo del Mercato Vecchio
- Palazzo del Podestà
- Palazzo della Gran Guardia
- Palazzo della Torre-Ederle
- Palazzo di Cansignorio
- Palazzo Giusti e Giardino
- Palazzo Marogna
- Palazzo Miniscalchi-Erizzo
- Palazzo Pompei
- Palazzo Radice
- Palazzo Realdi-Monga
- Palazzo Turchi
- Villa Francescatti

Plànol centre històric Verona

Piazza Bra
 
Piazza delle Erbe

Vistes desde la Torre Lamberti

Chiesa de Santa Anastasia

el famós balcó de la casa de Giulietta

Amfiteatre Arena

dijous, 10 de febrer del 2011

UN SENTIMENT BLAUGRANA

No m'agrada el futbol. Potser és l'ànsia amb la que es viuen a casa els partits, que ha provocat que no en vegi cap, bé, mentiria si digués que algun partit de final de copa no l'he vist, i que alguna vegada no faig zapping per xafardejar el resultat i veure que les previsions que tenia en ment s’està complint.

Però quant es tracta d'anar al Camp Nou tot és diferent. Començant pels preparatius: que si la camiseta de l'equip, la bufanda (encara que sigui estiu tant i fa!), els entrepans, alguna llaminadura per matar els nervis abans del partit....

Quant arribes a les immediacions del camp pareix que estiguis en un món diferent, no fa falta esperar a veure gent una hora abans del partit, sinó que desenes i desenes de persones s'agrupen hores abans per fer petar la xerrada comentant qui serà el crack o cracks d'aquell partidàs i fer apostes sobre el resultat. Però sempre hi ha qui aprofita per anar al museu a deleitar-se amb tots els trofeus que ha guanyat el nostre equip o comprar algun article per tal de lluir-ho orgullosament mentre s'està mirant el partit i com no, per fer-se la foto de rigor amb un fons ple de grades i gespa i una il·luminació que enlluernant.

Observar als espectadors és tot un espectacle: gent amb la cara pintada amb tota mena de gadgets; xarangues tocant l'himne i cantant; uns que pengen la pancarta animant a l'equip; uns altres piropejant a algun jugador; alguns maleint a entrenadors o presidents; gent de diferents nacionalitat, edats.... ja pots estar una hora al camp abans de que comenci el partit que de ben segur no t’avorreixes.

El partit passa ràpid, diria que rapidíssimament. Mires el marcador i només porten 5 minuts, i el tornes a mirar un segon cop i només falten 5 minuts per acabar la primera part. El mateix amb la segona. I no cal dir els 15 minuts de descans; es converteixen amb segons quant l'objectiu és anar a comprar quelcom per beure o per menjar o anar a fer un riuet... És impressionant com passa el temps quant estàs allí, perquè a casa els minuts se't fan eterns fins que l'àrbitre no toca el tant desitjat xiulet (desitjat quant està guanyat el Barça, clar).

I el més important, veure com un equip, un GRAN EQUIP, fa pinya abans, durant i desprès del partit, perquè les victòries depenen dels jugadors, i si aquests no estan units, difícilment podran arribar a l'objectiu desitjat: TRIOMFAR.

dimarts, 8 de febrer del 2011

TAILANDIA, PAÍS SOMIAT (4a part)

La última parada del dia, abans d'anar a dinar, va ser Kanchanaburi, a 130 kms de Bangkok, on es troba el famós pont sobre el riu Kwai, testimoni de la Segona Guerra Mundial. El mateix que van construir els presoners sota les ordres dels japonesos. Uns kilòmetres abans d'arribar varem parar al costat del riu per tal de pujar a una lancha típica tailandesa que ens conduiria a través del mateix per tal d'observar tota la panoràmica i el paisatge dels voltants del riu, que pareix tant semblant al nostre riu Ebre i a l'hora tant diferent, amb les seves riberes poblades de frondosa vegetació selvàtica, testimoni d'una part ben important de la història. En aquest breu viatge fluvial ens acompanyaven grans peixos saltant a les vores de la lancha, com donant-nos la benvinguda, i també bitxets que se'ns emplastraven a la cara, molt semblant a la "randilleta"del Delta.

La part central del pont va ser destruïda per bombes estadounidenses i desprès tornada a reconstruir, i un cop passeges per sobre d'ell et fas a la idea del que van arribar a sofrir els presoners per tal de construir cada estructura de ferro excavant entre mig de la selva, sense les condicions en que avui en dia es construeixen aquestes immenses estructures. Els pels de punta! I encara se'ns van posar més de punta quant varem entrar dins el museu JETAH.

Les sigles del museu JETAH són l'acrònim dels pobles que van construir el ferrocarril de la mort: Japó, Anglaterra, Tailàndia, Austràlia, Amèrica i Holanda. A l'interior hi ha fotografies, cartes, documents, objectes e il·lustracions reals de totes les atrocitats que van haver de passar els presos que van viure amb la seva pròpia pell aquella guerra tan cruel i de com transcorria la vida als campaments. Gràcies a les explicacions de Nut vam poder entendre el perquè de les imatges, i la seva expressió i les seves paraules ens van fer entendre que els tailandesos encara estan molt dolguts amb els japonesos. Deia: JAPONESES MUY MALOS!

Desprès de passejar pel pont, xiular com a la peli, fer-nos 4 fotos, que més bé diria que en van ser 30, i observar el paisatge que es divisava des del pont, vam dinar a un restaurant típic flotant que hi ha als peus del mateix pont.... i cap a la nostra ciutat dormitori: Bangkok.







divendres, 4 de febrer del 2011

TAILANDIA, PAÍS SOMIAT (3a part)

Com el cansament ja comença a deixar petjada als nostres cossos, a les 22 h ja estem estirats al llit amb un ull tancat i l'altre obert, però m’atreviria a dir que mig tancant-se. Més endavant ja explicaré el ritual que seguiem cada nit un cop arribats de les diferents visites.

Ring ring!!!!!! - Good morning Mrs. xxxx. - Good morning for you! Només són les 5 del matí... Dutxeta ràpida, esmorzar contundent, motxilla preparada, i cap a Kanchanaburi, abans passant pel famós mercat del tren, i pel mercat flotant. Ens espera una bona estona de carretera, però com que és autopista, avancem amb un plis plas. Com no, el conductor és anomenat entre els seus companys Fernando Alonso, i ja tenen raó, perquè aquell comptaquilòmetres treia fum, i jo també!

Observar les immediacions de l'autopista és tot un espectacle: passen tot tipus de vehicles, des de camions, a motocicletes, furgonetes, vans com la nostra amb viatgers que possiblement van al mateix lloc que nosaltres, tuk-tuks.... Pensareu que això és el més normal que et pots trobar a una autopista. Doncs si. Però no és tan normal trobar-te tres persones dalt d'una motocicleta, un camió amb més carrega de la que possiblement té permesa de transportar, una furgoneta descapotable amb 20 escolars de peu aguantant-se els uns als altres, un tuk-tuk a 100 km/h, vehicles per l'arcen en direcció contraria... en fi.. llàstima que no vaig poder immortalitzar-ho, perquè Fernandito Alonso anava per feina i el disparar de la meva càmera pareix una tortuga, dos pols totalment oposats.

Mentre estàvem esperant el tren, Nut va anar a buscar menjar típic tailandès per a que el provéssim. No! Si-us-plau!! A n'aquestes hores tornar a menjar no! però es que els tailandesos a totes hores mengen, i no precisament aliments hipo calòrics, sinó plàtan fregit, llet de coco, yema d'ou amb sirope. Però per a que hem vingut a Tailàndia, a part de deleitar-nos dels seus paisatges i de l'amabilitat de la seva gent? Doncs a fer coses típiques no? I si la gastronomia és quelcom típic d'un país, pues allà que vamos.
Mmmmmm, les coses dolces son la meva especialitat, però a les 9 del matí i desprès d’haver esmorzat com si es tingués d'acabar el món, com a que no m’entrava gaire cosa més... i al meu marit crec que tampoc.

El mercat del tren situat a la província de Samut Songkhram, a uns 70 kms de Bangkok, és bastant peculiar. Els seus visitants, compradors i sobretot venedors han de ser ràpids com un llamp, ja que durant 8 vegades al dia passa un tren sobre la vía de ferrocarril on just es situa el mercat. Quant s'aproxima el tren, aparten totes les mercaderies i, un cop passat, les tornen a posar com si res.








Una estoneta més de carretera i ens plantem al mercat flotant de Damnoem Saduak: situat a 105 kms de Bangkok, està considerat un dels millors mercats flotants de Tailàndia. Cents de venedors es concentren amb les seves barques al canal. Es pot trobar qualsevol producte alimentíci típic de la gastronomia tailandesa.

Va ser un passeig, amb taxiboat, molt agradable pel canal fins que va arribar un moment en que l'habilitós xofer havia de sortejar la multitud de barques de venedors i de turistes, que s'unien als estrets canals. Un imatge impressionant per a la retina on es plasmava tot un ventall de tonalitats de colors, passant per la variada fruita ben col·locada a cadascuna de les barques fins arribar als souvenirs col·locats a les parades ambulants.





TAILANDIA, PAÍS SOMIAT (2a part)

Cal dir però que des d'Espanya varem contactar amb una agència de viatges tailandesa, VIAJE A TAILANDIA, per tal de que ens organitzés les sortides a les afores de Bangkok i també la ruta pel nord del país, ja que no ens volíem perdre cap tipus de detall i saber més i més d'aquest meravellós país. No és el mateix veure-ho amb els teus propis ulls, que veure-ho amb els teus propis ulls escoltant la seva història i posante a la pell dels seus habitants, endinsant-te a les seves costums i filosofia de vida... és d'aquesta manera quant comprens tot el que estàs veient.

I quina decisió més encertada! ja que sóc bastant reacia de viatjar amb touroperadors on ets un turista més i si "te he visto no me acuerdo, hasta luego Lucas". Està clar que amb una bona guia pots visitar per lliure, però no hi ha res com tenir una persona autòctona que t'ensenyi amb condicions tot el necessari. Amb aquesta agència ens varem trobar com a casa nostra, amb un tracte molt personalitzat, uns guies i uns conductors amb una professionalitat incomparable, uns vehicles equipadíssims... no hi ha paraules per definir el bé que varem estar...... ufffffffff!! quins records!

Bé, al que anàvem. Els tres últims dies els varem dedicar a fer visites guiades recomanades a quasi totes les guies de viatges i com no, per l'agència de viatges. Per fi!!!!!!!!!! No caldrà anar a la caça i captura d'un taxi que el pobre conductor no sap el que li estem dient, i nosaltres no sabem com explicar on volem anar. Les úniques paraules que entenem són les peles que ens està demanant per portar-nos ves a saber on i evidentment  ja ens fem entendre per dir-li que si no és amb "meter" nothing!. Menys mal que l'anglès és un idioma universal i el llenguatge de signes i expressions facials rares també.
Tampoc caldrà suar més les camisetes, ja que anirem amb una mega van amb l'aire condicionat a tota marxa, una ampolleta d'aigua freda per anar apagant la sed, i uns seients que ni als multicinemes de la meva ciutat... i el més important, un super guia de parla castellana!

Els primers dies com que anàvem al nostre rotllo, ens sonava el despertador i ja podia sonar estona, que a "ruidos machacones, oidos sordos", però aquests últims dies quant sonava el telèfon de l'habitació per informar-nos que ens passaven a buscar no podia tenir les oïdes sordes, perquè fins que no contestaves i deies: Good morning?, seguia ininterrumpidament. Es veu que a la recepcionista li agradava que li donessin els bons dies.

Matinada del quinze, unes quantes hores de carretera, que ens van venir de "conya" per tancar els ulls, i cap a AYUTTHAYA, capital del regne de Siam durant més de 400 anys. Van regnar 33 reis de dinasties siameses fins la invasió birmana del 1767. El conjunt arquitectònic ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat. No s'ha tornat a reconstruir, però si que s'han fet algunes restauracions durant l'últim segle. Destaquen l'Antic Palau Chandrakasem, l'Antic Palau Reial, el Wat Phra Sri Sanphet, el Wat Suwan Dararam, el Wat Phra Ram, el Temple del Buda Reclinat, el Wat Nah Phramane... entre altres.












La veritat és que ens va agradar moltíssim, si que és ben cert que tot són pedres i que feia una calor que es podia fregir un ou al terra, Déu Meu quina calor! ni una ombra! però a mesura que el nostre estimat guia Nut ens anava explicant la història, ens anava transportant en el temps... evidentment estàvem de la part dels tailandesos.... perquè vaja colla de lladres aquests birmans!