I restava impacient, comptant les hores les quals començaven a fer-se eternes. Allí amagat, a prop les escales, on la única companyia que tenia eren les pedres del mur, fredes i humides, i una barana de ferro oxidada pel pas del temps. No es podia queixar gaire ja que les vistes de la ciutat eren meravelloses, i les muntanyes del fons pareixia que volguessin tocar aquells núvols que anaven navegant pel cel.
Tenia l’esperança que molt aviat estaria amb bones mans.
Tenia un munt d’històries per contar, per a joves i no tant joves, que ben segur es posarien a la pell dels múltiples personatges que amagava entre les seves pàgines.
De cop va sentir una veu: mira!!! ja n’he trobat un!!! a veure, a veure… doncs sembla força interessant.
Quina alegria! Tal i com havia imagina’t, aquella nit la passaria amb bona companyia. Potser quelcom li donaria calentor amb les seves mans, i jugaria al joc d’esbrinar el pensament del seu amo, i fins i tot sentiria pessigolles amb un plomall, i si feia amics millor que millor, així podrien compartir històries... un ritual que s'havia repetit setmana rere setmana a casa la Mariona la Joana de Pals, a casa d'en Janet, la Laura i d'en Lluc a Reus... i que aquesta setmana es repetiria a Tortosa.
